Moloko Vellocet

Vivim en un món corcat i corromput.
Violència, consum, abusos d’autoritat i màfies són lacres socials. El planeta és cada dia un lloc una mica menys agradable i una mica més caòtic. Per què en els nostres dies, idees com la pau mundial i el respecte entre els pobles semblen pensaments romàntics o filosofia barata neohippy?
Davant aquesta situació els artistes moderns en prenen consciència i es posicionen. Una de les arts amb més ressò social és el cinema. I és curiós observar com les propostes artístiques més honestes surten del setè art, vinculat des de el seu naixement a la industria capitalista. Així doncs trobem pel·lícules que critiquen ferotgement aquesta societat consumista nostra. Kubryck ho fa en el seu títol més corrosiu: Clockwork Orange. Alex és un jove aturmentat que viu en un món futur al límit de la decadència. Avorrit de la seva societat busca una manera d’escapar-ne i la troba en la pràctica d’allò que ell mateix denomina ultraviolència. Aquí Kubryck planteja el problema del desinterès juvenil pel món que l’envolta. Com a bon jove, Alex és rebel i busca camins prohibits i asocials per mostrar el seu disgust, però el genial director reflexiona i ens fa veure que vulguem o no sempre som part de la massa i escapar-ne és pràcticament impossible.
Dany Boyle també reflexiona sobre les vies d’escapament juvenil i les seves nefastes conseqüències. La societat converteix aquell que vol ser diferent en un inadaptat i té moltes maneres de fer-ho. Trainspotting és potser la millor pel·lícula de Boyle . Aquest film versa sobre la drogodepen-dència i el submón que l’envolta. Però no ens parla de gent malalta. Els yonquis no són zombies sinó persones que senten, pensen i sobretot, evolucionen, com qualsevol persona del món, però amb un problema afegit: calmar el mono. Tampoc és una oda a les drogues, sinó que ens les mostra tan destructives com són de veritat. Així doncs, aquesta és una pel·lícula àcida i corrosiva tan pel seu missatge com pel seu particular humor davant les situacions més dures de la vida.
Per acabar aquesta relació de films antisocials hem de parlar de Fight Club de David Fincher. Aquesta pel·lícula és potser la menys underground de totes, però la més radical. No només es queda en la denuncia social, sinó que busca solucions i maneres de canviar el món. És una apologia al nihilisme, a l'autodestrucció per la reconstrucció social. L’home és un paràsit que cal ser adoctrinat de nou per millorar el món. I si l’únic que l’home entén és la violència, donem-li una violència neta de culpa i de falsa moral. Barallat per desinhivir-te, però no odïis al teu adversari. Quan entenguis del que ets capaç com individu, sabràs que pots fer en comunitat. I tot això ho planteja un dels personatges més pertorbats del cinema, Tyler Durven, un activista paranoic que portarà les seves idees revolucionaries fins al final. Però és de veritat una revolució nihilista la solució a totes les lacres socials? Realment l’home a tocat fons d’una manera tan espantosa que no hi ha cap més solució que aquesta?